La concentració mediàtica posa en risc la pluralitat

Cada vegada més mitjans de comunicació estan en mans de menys empreses o persones, el que redueix la competència i l’oferta de frames disponibles

Nil Montilla || La compra de Los Angeles Times i el San Diego Union-Tribune per part de Patrick Soon-Shiong ara fa 10 dies és només la darrera mostra que els multimilionaris es fan cada vegada amb més mitjans de comunicació. En aquest cas, Soon-Shiong, un metge nascut a la Xina, criat a Sud Àfrica i enriquit a Los Angeles gràcies als medicaments i tractaments contra el càncer, va pagar uns 500 milions de dòlars -aproximadament 403 M d’euros- per ambdós diaris.

Aquest és un exemple de la creixent -i sembla que imparable- concentració dels mitjans de comunicació en mans d’unes poques persones o empreses. Hi ha diverses definicions del que significa la «concentració» mediàtica, segons aquest informe de la Direcció de Telecomunicacions i del Sector Audiovisual. «Segons A. Van Loon i A. Lange cal parlar de concentració de mitjans de comunicació quan es produeix: a) una fusió d’empreses de comunicació, b) una integració empresarial«, explica A. Pérez Gómez. Ara bé, també es pot entendre la concentració com «qualsevol situació econòmica real que impliqui posicions de domini o d’influència».

A més, també afegeix que, segons A. Sánchez Tabernero, la concentració és també «l’augment de la presència d’una societat de comunicació o d’un conjunt de societats en un mercat per diversos procediments possibles: adquisicions, fusions, operacions comercials amb altres empreses, o inclús la desaparició de les societats concurrents».

Cal distingir entre cinc tipus de concentració o «integració»:

• Horitzontal: «Quan una empresa o grup d’empreses controla diverses unitats de producció en la mateixa fase del procés productiu i en el mateix mercat, de manera que els productes o serveis que ofereixen aquestes unitats són, des del punt de vista del comprador, idèntics, o al menys substitutius». És a dir, quan «un grup de comunicació controla simultàniament diverses televisions que difonguin els seus programes en el mateix territori». 
• Vertical: «Quan una empresa o grup […] està present en diverses fases del procés de producció». Aquest seria el cas de Movistar, que produeix continguts, controla les infraestructures de telecomunicacions, etc.
• Multimèdia:  «Quan una empresa o un grup […] controla simultàniament diferents tipus de mitjans», és a dir, televisions, ràdios, diaris…
• Multisectorial (conglomerats): «Quan una empresa o grup […] està present en el sector dels mitjans de comunicació i a la vegada en altres sectors econòmics», per exemple «bancs que inverteixen en televisió i telecomunicacions».
• Internacional: «Quan una empresa de comunicació està present en diferents mercats nacionals de mitjans de comunicació».

La concentració mediàtica és un fenomen global, però és especialment rellevant als EUA. Segons la revista Forbes, 15 multimilionaris controlen les companyies de notícies de Nord-Amèrica. Entre ells hi ha Soon-Shiong, que també és un dels propietaris de Los Angeles Lakers. Igual que ell, John Henry, que va comprar The Boston Globe per uns 70 milions de dòlars l’any 2013, també és propietari dels Red Sox, l’equip de beisbol de Boston.

A aquests, se sumen altres que tampoc no fa tant que han adquirit mitjans de comunicació. Per exemple, Jeff Bezos, fundador d’Amazon i l’home més ric del món segons Forbes, va comprar The Washington Post per 250 milions de dòlars l’any 2013, poc abans que John Henry. I Sheldon Adelson, multimilionari gràcies als casinos, va adquirir Las Vegas Review-Journal el 2014. Fins i tot el The New York Times va tenir l’empresari mexicà Carlos Slim com a màxim accionista individual, fins que l’any passat va vendre’s el 9%, quedant-se amb un 8%, segons El Español.

I si hi ha un home que representa la concentració empresarial aquest és Rupert Murdoch. Qualificat per Forbes com a «possiblement el magnat de la comunicació més poderós del món», Murdoch és president del consell administratiu de News Corp i, juntament amb el seu fill, de 21st Century Fox, empreses fundades per ell mateix. «En total, la família Murdoch controla 120 diaris a cinc països», informa Forbes. The Times, The Sun i The Wall Street Journal són algunes de les seves capçaleres, però també és propietari de la cadena Fox.

La concentració dels mitjans de comunicació, de qualsevol tipus, és, segons els experts, un possible obstacle per a la llibertat i el pluralisme dels mitjans. Ja al 2003, Freimut Duve escrivia això a «The Impact of Media Concentration on Professional Journalism» (Viena, 2003, Organization For Security and Co-operation in Europe (OSCE) Representative on Freedom of the Media, p. 9):

«La concentració mediàtica i la propietat estrangera dels mitjans podria resultar ser un obstacle estructural per a uns mitjans lliures i plurals. La concentració horitzontal de moltes capçaleres en les mans d’una companyia podria limitar la varietat d’opinions. La concentració vertical de grups mediàtics, editorials i canals de distribució podria impedir als competidors accedir al mercat. La propietat de diferents companyies de comunicació sense relació entre elles en mans d’empreses mediàtiques podria impedir la funció de ‘watchdog’ de la premsa vers el sector privat».

A Espanya, l’informe ‘Media Pluralism Monitor 2016: Monitorizando los riesgos para el pluralismo mediático en EU y más allá’ del Centre for Media Pluralism and Media Freedom (CMPF) va qualificar de «risc mitjà» l’estat de la pluralitat del mercat mediàtic espanyol. Segons el gràfic següent, la integració horitzontal se situa en un 59% i la “Concentració creuada de la propietat i garantia de la competència” en un 71%, amb un risc alt. A més, segons el CMPF la influència comercial i de propietat sobre el contingut editorial se situa en un 50% al panorama mediàtic espanyol.

Pluralitat als mitjans espanyols segons el Media Pluralism Monitor 2016, CMPF

L’informe del CMPF posa de manifest que a Espanya «les quatre principals empreses de televisió (TVE, Mediaset, Atresmedia i CCMA) tenen el 94% de la quota de mercat i el 78 de la quota d’audiència». I a la ràdio, 97% del mercat radiofònic i el 80% de l’audiència es divideix entre la Ser, la COPE, «Uniprex-Ondacero» i «Radiocat XXI-RAC1».

En canvi, no hi ha problema en la premsa, perquè «els quatre principals editors de diaris tenen un 30% de la quota de mercat i un 36% de la quota de lectors». Per tant, a Espanya la concentració assoleix índexs alts en el mercat audiovisual. Segons el CMPF, cal recordar que no existeix cap llei específica per a evitar-los, sinó que impera la llei de la lliure competència. Tanmateix, com hem vist, no impedeix que quatre empreses controlin gairebé tot el mercat televisiu.

Les conseqüències de la concentració

Evidentment, la concentració mediàtica és beneficiosa per als empresaris i per als mitjans, perquè disposen de més recursos i no tenen tanta competència. Per tant, compten amb més ingressos. Ara bé, aquesta pot esdevenir negativa per als ciutadans, que han de tenir garantit el dret a la informació. Es pot reduir la pluralitat de frames i a la vegada tenir més força per a imposar un punt de vista. 

Segons explica Miryam Alcalá, professora de Dret de la Informació,  a «Impacto de la concentración mediática en el pluralismo informativo», la reducció del nombre d’empreses «té un efecte negatiu sobre la diversitat d’opcions i la pluralitat de contingut. La qualitat del flux comunicatiu depèn de la quantitat de mitjans disponibles, de la seva varietat i de com satisfan les necessitats del consumidor».